Substància i Subjecte

Una cita de Terry Pinkard ‘Té sentit la història?: Hegel sobre les formes històriques de la justícia’ pp.7-8

Substància i Subjecte Enllaç a l'encapçalament

Hi ha una manera de començar. Som animals naturals, però hi ha un sentit en què som diferents dels altres animals. Una manera de pensar-ho és afirmar, o intentar demostrar, que hi ha alguna cosa molt «poc animal» en la matèria de què estem constituïts. Aquesta no és la manera de Hegel. Per a ell, hi ha una línia que va de la natura fins als agents plenament mentals, però no és una línia que vagi de l’animal al no-animal, sinó d’animals amb un cert tipus d’autorelació a animals amb un tipus d’autorelació molt diferent. Una idea semblant és la que hi ha darrere de la seva afirmació sumària a la Fenomenologia que «tot depèn d’aprehendre i expressar el veritable no només com a substància sinó també, igualment, com a subjecte».¹ O, dit d’una altra manera, si Hegel té raó sobre la importància d’aquesta afirmació, llavors tot el que diem sobre Hegel depèn del que creiem que Hegel vol dir amb aquesta afirmació. Comencem per la lectura que fa de l’afirmació de Hegel sobre la substància i el subjecte la clau del seu idealisme. De moment, exposem simplement alguns dels compromisos bàsics i tornem més endavant a la seva interpretació i defensa.

Una de les interpretacions més antigues del pensament de Hegel fa consistir el seu idealisme, més aviat sense embuts, en l’afirmació que només les coses espirituals (o potser mentals) són reals, i que el món suposadament no espiritual dels gasos interestel·lars, els estels, i el món més mundà, suposadament no espiritual, de les roques, les plantes i els animals és una manifestació irreal o no vertadera d’aquella realitat espiritual més profunda —o, en una altra versió de la mateixa posició, sosté que hi ha d’haver una única Ment gran que construeix els objectes a partir de les seves pròpies experiències, però que aquests objectes romanen només construccions espirituals, encara que apareguin (falsament) com a físics. Aquesta és la visió més comuna de l’idealisme de Hegel: es suposa que és una metafísica monista del Geist, és a dir, de l’«esperit» o la «ment».² La ment no és tant un tret de la natura com la natura és suposadament una manifestació d’un ordre espiritual més bàsic del món.

Encara que sempre és temptador assimilar l’idealisme de Hegel a alguna d’aquestes altres formes d’idealisme, més familiars, també és enganyós. Una de les analogies preferides de Hegel —que apareix a tots els llocs on assenyala que els animals són idealistes vertaders— és una indicació que el seu no és un idealisme que declari que tot és, en última instància, mental. Els animals no prenen, assenyala, el menjar com a irreal o com a simples aparences fenomèniques unilaterals d’una realitat mental subjacent. Més aviat, com ell diu, es troben davant les coses que se’ls apareixen com a menjar i «sense més ni més, se les empesquen i se les mengen».³ Els animals, doncs, no construeixen els objectes del seu món a partir de les seves experiències mentals. Per als animals amb l’aparell sensorial adient, les coses «se’ls apareixen» com a menjar a causa de les finalitats que l’animal fa valer sobre el seu entorn pel fet de ser el tipus d’animal que és. L’enciam se li apareix a un conill com a menjar pel tipus de criatura que és un conill, igual que un conill se li apareix a una guineu com a menjar pel tipus de criatura que és una guineu.⁴ Allò que «se li apareix» a un animal com a rellevant en el seu món depèn dels interessos d’espècie que fa valer sobre aquest món. El menjar només pot «aparèixer» a criatures amb la composició orgànica adequada i els sistemes nerviosos apropiats, però a una barra de ferro no se li apareix res. Amb tot —i és aquí on comença a entrar en escena l’idealisme genuí de Hegel—, per a les criatures autoconscients poden «aparèixer» en l’experiència coses molt diferents, per exemple estats, constitucions, divinitats, obres d’art i exigències ètiques.⁵

Podem formular la primera versió provisional de l’idealisme de Hegel així: és la visió que la manera com el món se’ls apareix als éssers vius depèn de la naturalesa de la criatura, i que el món «se’ls apareix» a les criatures amb capacitat d’autoconsciència d’una manera que no pot aparèixer-se a les criatures no autoconscients. Dit així, no és la tesi que la ment crea el món, ni que allò que és realment fonamental o més bàsicament real siguin les coses mentals, ni la idea que el món és inherentment espiritual i no material, ni la idea que els subjectes «construeixen» (socialment o individualment) aquest tipus de coses, ni, finalment, que els subjectes imposen significat conceptual a una mena d’informació sensible diferent i neutra. El món no depèn de nosaltres per a la seva existència ni per a la seva estructura, però allò que «se’ls apareix» com a rellevant en el nostre món és funció dels nostres interessos d’espècie com a éssers que som.

Hi ha una segona manera d’enunciar l’idealisme de Hegel que completa la primera, i que té a veure amb la manera com les coses se’ls apareixen a les criatures pensants. Sosté que no només hi ha elements que només es poden considerar en el pensament —tot i que l’infiniment gran i l’infiniment petit no són perceptibles, són pensables—, sinó que tampoc no hi ha res al món que sigui, en principi, inaccessible al pensament conceptual. No hi ha cap raó per pensar, per exemple, que hi hagi elements que es puguin sentir o copsar en algun estat emocional profund però no pensar. Un corol·lari d’això és que, per a l’idealisme de Hegel, el món pres com un tot —la «totalitat» d’aquestes coses— només és accessible al pensament i no a la intuïció. Podem pensar l’infinit, podem imaginar-lo, però no podem veure’l. A causa d’aquesta capacitat de comprendre el món que va més enllà de les dades més directes de l’experiència, les coses poden aparèixer-se als humans d’una manera que no poden aparèixer-se a les criatures no autoconscients. Com a criatures autoconscients, esdevenim capaços de preguntar-nos si la manera com les coses se’ns apareixen és la manera com les coses són realment. Aquesta capacitat de pensament autoconscient —i, en el llenguatge de Hegel, de considerar l’«universal»— és el tret determinant de la nostra vida d’espècie. Això també vol dir que la nostra vida d’espècie es caracteritza per una profunda inquietud amb si mateixa, un altre corol·lari de l’idealisme de Hegel, però que requereix un argument diferent. Aquest és un tret del nostre tipus d’autorelació, no una indicació que estiguem fets d’una matèria diferent de la de la resta de coses naturals.

Això no obstant, encara que l’idealisme de Hegel no sigui, al capdavall, una metafísica monista de l’espiritualitat, continua essent metafísica.⁶ De quin tipus?