Una cita de Beverley Best ‘El fetitxe automàtic: la llei del valor a El capital de Marx pp.323-342

Conclusió [p. 323] Enllaç a l'encapçalament

Els ingressos i les seves fonts: les tres cares de la plusvàlua Enllaç a l'encapçalament

La trinitat econòmica com a religió de la vida quotidiana – Crisi i utopia

La trinitat econòmica com a religió de la vida quotidiana Enllaç a l'encapçalament

Al capítol 11 d’El capital I —«La taxa i la massa de la plusvàlua»— Marx fa una observació determinada, l’elaboració de la qual ocupa la totalitat del material aplegat com a El capital III. Allà, Marx diu que la llei del valor s’objectiva en la manera com «les masses de valor i de plusvàlua produïdes per capitals diferents . . . varien directament [amb] les quantitats dels components variables d’aquests capitals, és a dir, les parts [de capital] que s’han transformat en força de treball viva.» I continua: «Aquesta llei contradiu clarament tota experiència basada en les aparences immediates.»¹ Explicar per què, i il·lustrar com, les aparences immediates d’una «economia» capitalista contradiuen la llei del valor mentre, alhora, hi estan determinades, és l’objectiu singular i sostingut de l’anàlisi d’El capital III.² Contradicció, inversió, mistificació, autonomització [p. 324] i fetitxització són conceptes amb què Marx teoritza les modalitats de la llei del moviment del capital, la seva física perceptiva. Com Marx repeteix al llarg d’El capital III, aquest moviment esdevé llei «només en un mode de producció capitalista» (970, èmfasi meu).

A la part I d’aquest llibre (que examinava les parts I a III d’El capital III), vam mirar el moviment de la plusvàlua en la mesura que assumeix la forma social de benefici en el curs de la seva circulació i distribució. Després de la seva producció, la plusvàlua passa per una redistribució entre els interessos competidors de la classe capitalista —una redistribució del tot necessària per a la reproducció viable del capital des del punt de vista del sistema, i que en el seu curs es desvia de cada punt de vista immediat i individual dels seus agents. Aquest procés de redistribució, la transformació de forma de la plusvàlua —un procés que he anat anomenant la física perceptiva del capital—, és immanent a una configuració social d’intercanvi generalitzat, ella mateixa causa i efecte de l’emergència històrica d’un sistema de producció socialitzada entre productors privats independents. A la part II d’aquest llibre (que examinava les parts IV a VI d’El capital III), vam mirar el moviment que genera les formes derivades del benefici —formes que corresponen a les personificacions competidores del capital i a les seves vies de redistribució: benefici industrial, benefici comercial, interès, renda. La part VII d’El capital III, «Els ingressos i les seves fonts», lliga tots aquests fils. Des d’aquest estadi, el més perllongat (totalitzat) de l’estudi fins ara, Marx elabora les aparences més immediates i més orientades a la superfície del tot caòtic: la transformació de la plusvàlua en tres formes d’«ingrés» —benefici, renda del sòl i salaris.³ Aquí, l’objectiu és posar la «fórmula trinitària» d’Adam Smith —l’«econòmic tres-en-un» (953)— de nou dempeus, d’acord amb el moviment del capital tal com es resumeix al llarg dels tres volums d’El capital.⁴

A la fórmula trinitària, les tres cares externes de la plusvàlua són el benefici, la renda i els salaris. Aquestes tres formes d’ingrés duen a terme el seu encís mistificador en postular les seves fonts imaginàries. Tal com van les aparences, la font del benefici és el capital, la font de la renda del sòl és la terra, i la font dels salaris és el treball. En la fantasmagoria capitalista, podríem dir [p. 325] que la forma econòmica del capital és el benefici, la forma econòmica de la terra és la renda del sòl, i la forma econòmica del treball són els salaris. Per a Smith, la fórmula trinitària és una història sobre les fonts de la riquesa en una economia moderna. Per a Marx, la fórmula trinitària és una història sobre les cares que el capital presenta al món, i sobre com l’explotació del treball viu en el curs de la producció privada per a l’intercanvi —l’única font genuïna de creació de riquesa del capital (almenys, de riquesa en els termes estrets del capital, per vasta que sigui la seva magnitud)— queda amagada dins del procés: «la forma trinitària conté en si mateixa tots els misteris del procés de producció social» (953). En el cas de la cara mundana del capital, Marx suggereix que l’interès (un derivat del benefici) és de fet el representant «més pur» del capital com a font de riquesa, atès que és una forma social mediatitzada més profundament, un grau més allunyada de la seva font en el treball viu i, per tant, més completament mistificada: el fetitxe automàtic. Fins i tot la forma mistificada del benefici de l’empresa arrossega un vincle imaginari amb algun tipus d’activitat productiva, sota la disfressa de salari del capitalista.

No obstant això, les fonts percebudes dels ingressos —capital, terra, treball— reforcen la dinàmica del fetitxe pel fet de no tenir cap connexió aparent entre elles: «les fonts aparents [dels ingressos] . . . pertanyen a esferes completament dispars i no tenen la més mínima analogia entre elles. La seva relació mútua és com . . . la remolatxa i la música» (953). Com que el capital, la terra i el treball apareixen com a fonts d’ingrés (i de riquesa) del tot desconnectades, la seva capacitat de funcionar com a tals es pot interpretar com el resultat de les seves propietats qualitatives individuals, «una la base, l’altra el resultat; una la causa, l’altra l’efecte —i a més de manera que cada font individual es relaciona amb el seu producte com una cosa extreta d’ella i produïda per ella» (955). La terra produeix renda com els arbres produeixen fruit; el treball produeix salaris com produeix coses útils; i el capital, com a diners o mitjans de producció, produeix ingrés en virtut del seu propi moviment innat com a subjecte automàtic de la circulació. Aquestes aparences, però, enganyen, i la totalitat d’El capital III es dedica a il·lustrar-ho. Les formes materials de les anomenades fonts d’ingrés —treball, terra i mitjans de producció— no tenen res a veure amb les seves formes socials com a valors:

La terra, per exemple, és activa com a agent de producció en la producció d’un valor d’ús, d’un producte material, posem per cas blat. Però no té res a veure amb la producció del valor del blat . . . és absurd [p. 326] contraposar un valor d’ús, la terra, d’una banda, i el valor, de l’altra. (955–6)

En aquest sentit, dir que «el ‘preu del treball’ és tan irracional com un logaritme groc» (962).

El capital III és, doncs, un llibre sobre física, una teoria d’un moviment particular que genera nous perceptes —un moviment que sorgeix de l’activitat col·lectiva i descoordinada i que, al llarg d’un parell de segles d’objectivació per repetició, produeix una aparença particular de les coses que posa en marxa una història mundial específica (però no inevitable). El capital és un procés social instigat al món, no a la ment, i és per això que podríem anomenar-lo una física perceptiva en lloc d’un mode de concepció, tot i que genera aparences que es registren i queden mediatitzades en la consciència encarnada dels seus portadors. El que Marx anomena «ciència» (i el que jo he simplificat sens dubte en altres llocs com a «teoria») és una obra de concepció —anàlisi i imaginació, pensament especulatiu o cartografia cognitiva— que revela el que està amagat, que enllaça essència i aparença, contingut social i forma social: «Tota ciència seria superflua si la forma d’aparició de les coses coincidís directament amb la seva essència»; tal com estan les coses, sense una concepció de la seva dinàmica «les seves connexions internes romanen amagades, encara que siguin comprensibles per a la ment popular» (956, èmfasi meu). La ciència és, per tant, una obra popular —allò que pot enllaçar amb la lluita de classes en la seva multitud de formes viscudes, i amb l’obra de sobreviure ideant (fent i vivint d’una altra manera) el que podria venir després. La ciència forma part de l’obra de qui produeix el món: l’obra de la comuna; l’obra de protegir la terra, l’entorn i les criatures; l’obra dels estudiants; l’obra del partit (en alguna iteració nova i encara inexistent). Pot ser l’obra de filòsofs, però no és el seu vedat.

Des del punt de vista de la ciència —és a dir, des del punt de vista de la totalitat—, les aparences del capital són «prima facie, absurdes, il·legítimes, sense sentit, contradictòries». Com assenyala Marx, la creença que £100 = £110, una equació que expressa la «qualitat oculta d’un valor que no és igual a si mateix», és encara avui el fonament de tot l’edifici de les finances capitalistes, per molt convolutes que siguin les seves figures. L’economia vulgar, en canvi, se sent ben còmoda habitant les «formes d’aparició estranyades» del capital i les converteix en apologètica (956). El capital III és, doncs, també un llibre sobre com la mediació «bàsica» del capital —la [p. 327] relació capital–treball—, imperceptible en les seves formes jurídiques com l’intercanvi de mercat, la propietat privada, el treball assalariat o els credit default swaps, esdevé prou generalitzada com per desaparèixer del tot, com l’atmosfera. El capital III és, doncs, un llibre sobre el que apareix i el que desapareix:

[L’esfera de la competència és] allà on la llei interna que preval a través dels accidents i els governa només és visible quan aquests accidents es combinen en gran nombre,⁵ de manera que roman invisible i incomprensible per als mateixos agents individuals de la producció. A més, però, el procés de producció real, com a unitat del procés immediat de producció i del procés de circulació, produeix noves configuracions en les quals els fils de la connexió interna es perden cada cop més, les relacions de producció esdevenen independents les unes de les altres i els components del valor s’ossifiquen en formes independents . . . Tot això amaga cada cop més la veritable naturalesa de la plusvàlua, amagant per tant el mecanisme real del capital. (967)

És clar que, com ja sabem a hores d’ara, tots els ingressos (benefici, interès, renda, salaris) generats per una economia capitalista «no són res més que components particulars de la plusvàlua» (955). Per tant, malgrat les aparences i l’apologètica, la totalitat de la magnitud de valor generada per la màquina-capital en un moment donat, en qualsevol estadi de desenvolupament o configuració, és creada pel treball (un treball que ha de coincidir amb la forma de treball assalariat) en el procés de producció capitalista.⁶ Cap valor (en la seva forma capitalista) no es crea fora d’aquest procés. Cada [p. 328] porció (c, v, s) del valor de la mercaderia s’origina com a valor que els treballadors, i només els treballadors, afegeixen al valor del producte social total:

La porció total del valor de la mercaderia, doncs, en què es realitza el treball total que el treballador afegeix durant un dia o un any, el valor total del producte anual que aquest treball crea, es descompon en el valor dels salaris, del benefici i de la renda. Perquè aquest treball total es descompon en treball necessari . . . és a dir, salaris, i treball sobrer no pagat, pel qual el treballador crea la porció del valor del producte que representa la plusvàlua i que després es divideix en benefici i renda. A més d’aquest treball, el treballador no en fa cap altre, i a més del valor total del producte, que assumeix les formes de salaris, benefici i renda, no crea cap altre valor. (973, èmfasi meu)

El treball sobrer no pagat forma, doncs, la totalitat de la magnitud de valor que es divideix en els tres ingressos que, al seu torn, postulen tres classes corresponents en l’aparença immediata de les coses: la classe capitalista, la classe propietària de la terra i la classe treballadora (959–60). Podem pensar aquestes classes com a categories distributives corresponents respectivament al benefici, a la renda i als salaris, cadascuna expressant una relació de propietat determinada, o un capteniment jurídic determinat respecte de la riquesa social, segons si hom posseeix capital (mitjans de producció i/o diners que mobilitza, presta o amb què especula), terra (i/o altres propietats generadores de renda, incloent-hi formes de propietat intel·lectual) o força de treball. En el «món real», el món de les formes capitalistes, les categories distributives són sempre ja amalgames d’altres relacions socials / categories distributives —gènere, raça, sexualitat, ciutadania, casta, edat, capacitat, mèrit— que formen tecnologies complexes en joc en l’esfera de la competència pel poder i els recursos.⁷ En aquesta esfera, per exemple, la categoria/tecnologia de raça és inherentment «políticoeconòmica», de la mateixa manera que la relació social de la propietat moderna és inherentment racialitzada, generitzada, imperialitzada, amb ciutadania o franquícia o sense. Una categoria com la raça esdevé una tecnologia de «vulnerabilitat diferenciada per grups [p. 329] envers la mort prematura», un mitjà per gestionar i facilitar l’acumulació, i una palanca per estratificar encara més les classes distributives⁸ —fracturant la classe treballadora, per exemple, en els estrats «sociològics» que expressen una conjuntura històrica particular: aristocràtic, professional, mitjà, precari, flotant, migrant, lumpen, informalitzat, radicalment sobrer, etc.⁹

La resposta a la pregunta «Què fa que una classe sigui una classe?» depèn, doncs, de si es parla des del punt de vista del món real de les formes socials capitalistes o des del punt de vista del moviment intern del capital (1025). L’anàlisi anticipada pel capítol final, avortat, sobre «Les classes» no és, en conseqüència, cap gran misteri; si de cas, Marx era al llindar de repetir-se en un conjunt de capítols ja de per si repetitiu de la part VII. A El capital III, el moviment intern del capital és l’objecte d’anàlisi consistentment singular (i extremadament estret).¹⁰ En la complexitat caòtica de la societat capitalista, les classes són mapes socials travessats, i travessats de nou, per les petjades de la història i de la lluita: amalgames que són el sediment de tecnologies de diferenciació de grup, de modes jurídics de concedir i restringir l’accés a la riquesa social i als mitjans de subsistència, el teixit cicatricial social d’aquelles històries de separació, i els efectes combinats i profundament estratificadors de totes aquestes modalitats a l’hora de remoure el terreny de l’experiència social, l’interès material, la cooperació i la solidaritat. En aquest registre, allò que anomenem «classes» no és específic d’un mode de producció capitalista. Poden precedir la formació capitalista i sempre expressen la conjuntura històrica que les informa, capitalista o no —com en allò de tota la història és la història de la lluita de classes. Tanmateix, juntament amb el mode de producció capitalista emergeix la «classe» com a objectivitat —la relació capital–treball com a (social) [p. 330] moviment de gravetat; com a «lògica»; com a disposició estructural; o com a «l’antagonisme general». Diguem-ne com vulguem, aquesta objectivitat «nova» no precedeix la formació social capitalista emergent, sinó que és postulada per ella com a pressupòsit de cada moment d’aquesta formació social, en cadascuna de les seves diverses configuracions, com a condició de la reproducció futura del capital. Totes les manifestacions de la classe com a actualitat viscuda en la societat capitalista existent pressuposen la classe en la seva «forma pura», és a dir, un cop el capital s’ha aixecat i es manté dret com a subjecte automàtic. La classe, com a objectivitat, divideix els seus portadors en propietaris i productors tout simple —un procés mistificat per les tres categories distributives del capital—, amb el capital concentrant-se en un pol i el treball en l’altre (1026):

És innecessari, després de l’argument ja desenvolupat, demostrar una vegada més com la relació entre el capital i el treball assalariat determina tot el caràcter del mode de producció. Els agents principals d’aquest mateix mode de producció, el capitalista i el treballador assalariat, no són com a tals sinó encarnacions i personificacions del capital i del treball assalariat —caràcters socials específics que el procés de producció social estampa sobre els individus, productes d’aquestes relacions de producció específiques. (1019–20)

El capital i el treball, i les seves personificacions en el capitalista (col·lectiu) i el treballador (col·lectiu), són els «dos agents essencials de la producció», tots dos funcions d’abstracció que es mouen cap al nucli de la reproducció social en una societat capitalista i que formen les dues classes constitutives de la «gran simplificació i divisió» entre qui produeix la plusvàlua i qui la posseeix. Com a tals, el contingut social de l’antagonisme de classe en el context de la gran simplificació esdevé la producció «despersonalitzada» de plusvàlua:

La producció de plusvàlua [és] l’objecte directe i el motiu decisiu de la producció. El capital produeix essencialment capital, i només ho fa en la mesura que produeix plusvàlua. En tractar la plusvàlua relativa i després la transformació de la plusvàlua en benefici, hem vist com un mode de producció peculiar del període capitalista es basa en això —una forma particular de desenvolupament de les potències productives socials del treball, però com a potències del capital que [p. 331] han afirmat la seva autonomia enfront del treballador, contraposant-se així directament al desenvolupament d’aquest. (1020–1)

La funció d’abstracció —el procés d’excretar les formes que porten l’explotació de la plusvàlua— també introdueix fonaments lògics per a la solidaritat a través de l’estratificació, a través de tots els agents de la producció tant si els ocupa el capital directament com si no, i a través de la multitud d’identitats jerarquitzades i diferenciades. La funció d’abstracció —els mitjans d’explotació que potencialment en són separables— introdueix en la història un marc lògic per unificar la lluita a través dels processos de separació del món real, per a la lluita planetària, on la possibilitat d’aliança, i de configuracions socials emergents, és infinitament plena perquè és radicalment buida.¹¹ Aquesta és la possibilitat que cal explotar llegint la constitució de la classe, i de la lluita de classes, des del moviment de les relacions de producció enfront de les relacions de distribució. També articula les seques tecnicitats de la comptabilitat de valor amb les polítiques carnoses i carbonades de la construcció alternativa de món. L’èmfasi implacable de Marx al llarg d’El capital III és que, en la formació del capital, la direcció del moviment de la determinació social importa (en tots els sentits), i que la direcció de la determinació en un mode de producció capitalista va de la producció a la distribució —per fer servir aquell llenguatge passat de moda, de la base a la superestructura:

Les anomenades relacions de distribució corresponen, doncs, i sorgeixen de formes socials històricament particulars i específiques del procés de producció i de les relacions que els homes estableixen entre ells en el procés de reproduir la seva vida humana. El caràcter històric d’aquestes relacions de distribució és el caràcter històric de les relacions de producció, i simplement n’expressen una cara. (1023)

La direcció no és reversible, encara que la distribució retroalimenti la producció tot posant límits negatius contingents a la valorització [p. 332] (ho explorem més avall). Així, per exemple, la terra sembla la font de la renda quan no ho és; més aviat, la productivitat del treball determina quant treball constitueix el producte social, quant treball s’afegeix al dipòsit de valor a escala de tot el sistema, cosa que al seu torn determina el marge possible per a una magnitud de renda que no posi en perill la viabilitat de l’empresa agrícola:

La distribució . . . pressuposa aquesta substància [el dipòsit de valor] com a ja present, és a dir, el valor total del producte anual, que no és res més que treball social objectivat. Però no és en aquesta forma que la qüestió es presenta als agents de la producció, els portadors de les diverses funcions del procés de producció, sinó en una forma distorsionada. (961)

Tanmateix, malgrat les distorsions que continuen avui col·locant el propietari en la cúspide del món, quan la renda és buidada del seu contingut social precapitalista i substituïda per l’ànima del capital, «el propietari de la terra queda reduït de guia i amo del procés de producció i de tot el procés de la vida social a un simple arrendador de terra, usurer en terra i simple receptor de renda» —és a dir, queda degradat a anacronisme com a «un resultat històric específic del mode de producció capitalista» mateix (1023).

Com que «sumats, [els ingressos] formen la plusvàlua social total» (959–60), podem tornar, com fa Marx a la part VII, a parlar simplement de valor/plusvàlua i deixar de banda les categories que hem desenvolupat i fet servir al llarg d’aquest estudi d’El capital III per captar els passatges convolutes del valor a través de les seves formes socials com a preu, benefici, interès i renda.¹² Podem [p. 333] tornar ara a les categories d’El capital I, ja que, des del punt de vista totalitzat de la culminació d’El capital III, totes les formes derivades del valor queden anul·lades. El material de la part VII il·lustra que l’estudi d’El capital en tres volums és, en aquest sentit, la introducció apropiada a El capital I. El concepte de valor com a tot concret al qual arribem al final d’El capital III aclareix i finalment ens prepara per copsar el valor com a funció d’abstracció social, com a riquesa abstracta, com a l’universal introduït inadvertidament en la història com a resultat del fer col·lectiu, com la categoria amb què vam arrencar a El capital I.¹³ En altres paraules, el punt de vista del tot, del moviment objectivat del capital, esdevé el requisit previ per recórrer qualsevol de les seves entrades narratives.

Així, la part VII repassa la manera com la magnitud de valor generada pel sistema en conjunt fixa el límit invisible de la magnitud de plusvàlua que el capital és capaç de generar en un moment donat. Aquest horitzó de valor és, en conseqüència, també el límit determinant invisible per a la magnitud de cadascuna de les formes transitòries individuals de la plusvàlua, encara que la situació sembli ser la inversa (com passava amb la renda més amunt), com si la suma dels ingressos (benefici, salaris i renda) formés la bossa agregada de riquesa. Com Marx reitera una vegada i una altra (993; al llarg del capítol 50), el valor de la mercaderia determina el límit quantitatiu dels salaris, del benefici i de la renda, i no a l’inrevés, com en la percepció distorsionada però comuna que els salaris, el benefici i la renda són elements de cost constituents independents la combinació dels quals forma el preu d’una mercaderia:

De fet, el valor de la mercaderia és la premissa quantitativa, el valor total sumat dels salaris, del benefici i de la renda, siguin quines siguin les seves magnituds relatives mútues. En la concepció falsa que aquí considerem, però, els salaris, el benefici i la renda són tres magnituds de valor independents, la suma de les quals produeix, limita i determina la magnitud del valor de la mercaderia. (1002)

La distinció pot semblar mínima i acadèmica, però és la distinció entre dos mons completament diferents: un de capitalista, truncat i deformat per les exigències de la creació de valor; l’altre obert, limitat només per la imaginació, l’enginy i les dates de venciment planetàries.

[p. 334]

En l’aparença mistificada de les coses, una pujada o una baixada dels salaris, del benefici o de la renda sembla alterar el valor d’una mercaderia (tal com s’expressa en el seu preu) quan, de fet, una pujada o una baixada de qualsevol dels ingressos només canvia la proporció distributiva entre ells sense canviar la quantitat global de valor a distribuir (996; 998).¹⁴ Marx desplega nombroses il·lustracions d’aquesta física perceptiva al capítol 50 i plega l’anàlisi d’El capital II en aquest quadre més gran: el capital social total es reprodueix per mitjà de la seva divisió, per a una part del seu circuit, entre dues classes de capitalista: el departament I (que produeix mitjans de producció) i el departament II (que produeix mitjans de consum individual) (975). A El capital III, situem el moviment del valor entre aquests dos departaments dins l’horitzó de valor del moviment totalitzat:

En la mesura que el procés de reproducció procedeix . . . la suma dels salaris, del benefici i de la renda del departament I ha de ser igual en valor a la porció constant del capital del departament II. Altrament el departament II no pot reemplaçar el seu capital constant, ni el departament I pot convertir el seu ingrés de forma no consumible en forma consumible. (977)

Des del punt de vista del final d’El capital III, la funció de l’anàlisi d’El capital II és simplement mostrar que la teoria del valor es manté en tota la seva extensió, i que el valor, com a funció social d’abstracció, és l’únic centre de gravetat del capital en cada moment del seu circuit, durant tota la seva vida de zombi, malgrat les aparences que el contradiuen —és a dir, malgrat una fragmentació creixent del procés de producció; malgrat la perllongació i la complexificació de la logística; malgrat la prevalença creixent de modes d’extracció i despossessió superficials més immediats i brutals; malgrat les acrobàcies de la circulació, la competència intercapitalista, la distribució i les seves oportunitats financeritzades; malgrat una humanitat sobrera creixent; malgrat el llindar d’extinció planetària que s’acosta; etcètera.¹⁵

[p. 335]

La clau de l’anàlisi del desastre en moviment que és el capital —el seu muntatge així com el seu potencial desmuntatge, en el nivell del seu moviment intern— rau en les tecnicitats polsoses i seques dels components de valor de la mercaderia, c-v-s, reproduïdes a cada nivell d’abstracció: el de la mercaderia individual, el producte de qualsevol inversió de capital particular, el producte nacional anual i el producte social total (global) (978). Marx identifica cinc dinàmiques perceptives fonamentals que generen les aparences invertides que componen el dogma del capital, i que és obra de la ciència tornar a posar dempeus: (1) la relació i la distinció entre capital constant i capital variable (El capital I); (2) el procés pel qual el treball alhora afegeix valor nou i preserva valor vell en una forma nova (El capital I); (3) les interconnexions del procés de reproducció des del punt de vista del capital social total (El capital II i III); (4) els ingressos com a, en essència, formes de valor ja realitzat (El capital III); i (5) la transformació de la plusvàlua en formes socials separades i mútuament independents que expressen els diversos elements del procés de producció —benefici industrial, benefici comercial, interès, renda, salaris (El capital III) (982–4). Marx descriu els perceptes que sorgeixen d’aquestes dinàmiques —perceptes que animen els discursos tant de l’economia vulgar burgesa com de l’economia política clàssica,¹⁶ i també el «sentit [p. 336] comú» que empresona les ments dels seus agents «en la superfície immediatament visible de la producció capitalista» (1007)— com a il·lusions (985), idees falses (987), distorsions (1007),¹⁷ tautologies (1003), inversions (1010) i aparences capgirades (1011), i com a «la forma específica en què els components del valor es contraposen els uns als altres . . . pressupostada perquè es reprodueix constantment, i . . . reproduïda constantment perquè es pressuposa constantment» (1012).

A la llum d’aquestes descripcions, potser podríem dir fins i tot que El capital III és un llibre sobre la ideologia, o almenys sobre un aspecte d’allò que aquest concepte tan sobrecarregat ha arribat a designar. Marx no fa servir mai el terme «ideologia» per a aquesta dinàmica subjecte–objecte, però sí que fa servir, com un refrany, molts dels seus parents: «mistificació», «naturalització», «objectivació», «personificació», «autonomització», «ossificació», «cosificació» —i, de vegades, uns quants d’aquests conceptes barrejats en una sola descripció:

[El capital] és els mitjans de producció monopolitzats per una secció particular de la societat, els productes i les condicions d’activitat de la força de treball, que són posats com a autònoms enfront d’aquesta força de treball viva i que es personifiquen en el capital a través d’aquesta antítesi. No són només els productes dels treballadors els qui es transformen en poders independents, els productes com a amos i compradors dels seus productors, sinó que els poders socials i la forma interconnectada d’aquest treball també se’ls contraposen com a propietats del seu producte. Tenim aquí, doncs, un factor [p. 337] d’un procés de producció social històricament produït en una forma social determinada, i a primera vista una forma molt misteriosa. (953–4)

O considereu, per exemple, aquesta afirmació tan citada:

Aquesta trinitat econòmica, com a connexió entre els components del valor . . . i les seves fonts, completa la mistificació del mode de producció capitalista, la cosificació de les relacions socials i la coalescència immediata de les relacions materials de producció amb llur especificitat històrica i social: el món encisat, distorsionat i capgirat, encantat per Monsieur le Capital i Madame la Terre, que alhora són caràcters socials i simples coses. (969)

Poders socials, capacitats de producció cooperativa, que són la font de la riquesa capitalista (i, és clar, la font potencial de riquesa constituïda alternativament, en termes altres que capitalistes) apareixen com a propietats del producte del treball, també dels mitjans de producció, en lloc de com a capacitats dels productors mateixos. En altres paraules, la capacitat de la riquesa d’expandir-se s’atribueix al capital, i el caràcter fetitxe del producte del treball / dels mitjans de producció —el fetitxe del capital— és l’efecte de l’atribució errònia del poder social, de la mistificació de la font d’aquest poder. El capital III és, doncs, també un llibre sobre l’autonomització de les expressions fetitxes del capital, la cosificació dels mitjans de treball (uns mitjans que són treball mort) en la mesura que s’enfronten al treball viu com a capital:

L’autonomia formal que aquestes condicions [és a dir, mitjans] de treball adquireixen enfront del treball, la forma particular d’autonomia que posseeixen, és llavors una propietat inseparable d’elles com a coses, com a condicions materials de producció, un caràcter immanentment endogen que necessàriament els pertoca com a elements de producció. (964)

L’autonomia del capital és l’ossificació de la forma contra la substància, de l’aparença contra l’essència, un procés portat per la devolució de la plusvàlua en benefici, i del benefici en les seves diverses formes d’ingrés, en l’esfera de la circulació del valor —l’esfera de la competència—, on la plusvàlua no només «no conserva cap memòria del seu origen» ni «simplement [p. 338] oblitera aquest origen», sinó que és col·locada «en una forma diametralment oposada a aquest origen»:

La divisió del benefici en benefici de l’empresa i interès (per no parlar de la intervenció del benefici comercial i del benefici del comerç de diners, que es fonamenten en l’esfera de la circulació i semblen derivar-se’n completament, i gens del procés de producció mateix) completa l’autonomització de la forma de la plusvàlua, l’ossificació de la seva forma enfront de la seva substància, de la seva essència. Una porció del benefici, en contrast amb l’altra, se separa completament de la relació capitalista com a tal i es presenta com si no derivés de la funció d’explotar el treball assalariat; sembla derivar del capital com de la seva pròpia font independent . . . la connexió interna [queda] definitivament esquinçada i la seva font completament enterrada, precisament per mitjà de l’afirmació de llur autonomia [l’autonomia de les formes del benefici]. (968)

En la producció, on el capital funciona com a facilitador immediat del procés o, com l’anomena Marx, com a «l’extractor de treball sobrer» (pumper-out of surplus labour), la connexió entre treball sobrer i benefici està menys mediatitzada que en l’esfera de la circulació —en un sentit, més a prop de l’aparença superficial de les coses (966). En conseqüència, la distorsió de la connexió interna, el fetitxe del capital, requereix menys reconstrucció teòrica —cedeix més fàcilment a la cartografia cognitiva, podríem dir— perquè suggereix almenys algun tipus de relació entre el benefici i l’activitat que es duu a terme a l’empresa. Per a Marx, és sempre el desenvolupament de la plusvàlua relativa expressat en la productivitat creixent del treball social el que empeny les mediacions de la producció cap a l’arena de la circulació (la competència) de maneres més convolutes i perllongades, amb les seves formes mutants expressant la contradicció cada cop més profunda d’un imperatiu de creixement en el context d’unes condicions de creixement que es marceixen. Les formacions mediadores assumeixen, d’una manera o altra, un ventall d’expressions, totes elles instruments per escumar valor d’un dipòsit de valor que s’encongeix: les mutacions patològiques del sistema de crèdit i dels instruments financers en circulació, la casa dels miralls de la política monetària, el poder igualment il·lusori i godzillesc del segment rendista o posseïdor d’actius de la classe capitalista, el pes social distorsionat del sector immobiliari i de la promoció urbanística —en altres paraules, totes les formacions simptomàtiques [p. 339] de l’ecologia especulativa d’avui.¹⁸ El punt de Marx a la part VII és recordar als lectors que totes aquestes formacions són mediacions històricament en desenvolupament de la producció i la distribució de la plusvàlua, i que totes serveixen per ofuscar la situació original —el lloc, el temps i els mitjans— d’«extreure» treball sobrer.

Crisi i utopia Enllaç a l'encapçalament

El desenvolupament de la plusvàlua relativa expressat en la productivitat creixent del treball social (com vam explorar al capítol 3 d’aquest llibre) també empeny una taxa de benefici decreixent per tot el sistema que erigeix barreres a l’acumulació en curs, cosa que al seu torn obliga a ajustos del sistema sense canviar realment la naturalesa del sistema (és a dir, sense la seva revolució) —les mutacions que acabo d’esmentar en són exemples. Quan aquests ajustos ja no ofereixen prou «marge de maniobra» per a la contradicció entre les forces productives (treball socialitzat) i les relacions de producció capitalistes, ve la crisi.¹⁹ Per tant, la crisi, endèmica al moviment del capital, precedeix un ajust més violent del sistema (1024), tant si es tracta d’una devaluació profunda que reinicia el metabolisme del valor a un nivell que ressuscita la valorització, com si es tracta de l’obsolescència del sistema i de la seva successió per un altre de diferent. Aquesta darrera és una possibilitat tan endèmica al capital com la crisi, estructuralment i històricament (la mateixa cosa), encara que, de moment, no s’hagi realitzat.

Per tant, al llarg d’El capital III, la crisi és representada consistentment com un doble moviment, cap a la recuperació d’una banda i cap al postcapitalisme de l’altra, amb la plusvàlua com a palanca en tots dos casos (1017). En tots els modes de reproducció social, sigui quina sigui la forma que assumeixin, una porció del producte social (és a dir, una porció de treball social) ha de reservar-se per a la satisfacció de les necessitats socials. En un mode de producció capitalista, les necessitats socials es limiten tant com es pot, i només s’expandeixen en la mesura que serveixen a les necessitats de l’acumulació. Tanmateix, com diu Marx,

[p. 340]

després de l’abolició del mode de producció capitalista [la producció d’un sobrer social és més important que mai]. En aquesta situació, és clar, la part consumida regularment pels productors directes no es quedaria confinada al seu nivell mínim actual. (986–7)

En altres paraules, en el mode d’associació teòric (o especulatiu) que succeeix el capital (la comuna real però encara no realitzada), la plusvàlua en la seva forma capitalista esdevé ara la porció del producte social reservada a la satisfacció de les necessitats socials: primer, per a l’assegurança, en el sentit més ampli, contra tota contingència, accident, redundància d’un treball social que un dia fou necessari, etcètera; segon, no només per a la satisfacció de les necessitats existents sinó també per a l’expansió de el repertori de necessitats socials —de en què consisteixen, i de com s’articulen materialment i s’encarnen estèticament.²⁰ A cada pas, El capital III és un llibre sobre el sobrer social com a portal cap a una altra «forma superior» de societat, una que representa la transició, famosament, del regne de la necessitat al regne de la llibertat (958–9):

És un dels aspectes civilitzadors del capital que extorqueixi aquest treball sobrer d’una manera i en unes condicions més avantatjoses per a les relacions socials i per a la creació d’elements per a una formació nova i superior que no pas en les formes anteriors d’esclavitud, servitud, etc. Així, d’una banda condueix cap a un estadi en què la coacció i el monopoli del desenvolupament social (amb els seus avantatges materials i intel·lectuals) per part d’un sector de la societat a costa d’un altre desapareixen; de l’altra, crea els mitjans materials i el nucli per a unes relacions que permeten combinar aquest treball sobrer, en una forma superior de societat, amb una reducció més gran del temps global dedicat al treball material . . . La riquesa real de la societat i la possibilitat d’una expansió constant del seu procés de reproducció no depèn de la durada del treball sobrer sinó de la seva productivitat i de les condicions de producció més o menys abundants en què es duu a terme. (958, èmfasi meu)

[p. 341]

Si, doncs, com he anat argumentant al llarg d’aquest llibre, El capital no és un estudi de la societat capitalista, és un llibre sobre com pensar les condicions materials del que podria venir després. El passatge anterior demana als lectors que pensin l’extracció forçada de treball sobrer com un dels «aspectes civilitzadors del capital» (encara que nosaltres triaríem una altra paraula per a «civilitzadors») que es pot girar al nostre favor en la creació d’una formació social «nova i superior». Això voldria dir explotar el poder del treball social com a «matèria primera social» que el capital introdueix en la història —i que confon amb el seu propi poder— amb la finalitat d’enlairar aquella matèria primera cap a una forma nova. El moviment utòpic/dialèctic del capital és travessar de dret les seves pròpies formes i (potencialment) sortir per l’altre extrem.²¹ La lluita necessària contra el capital, per molt que busqui bloquejar i resistir, per a Marx també aprofita la necessitat del capital de convertir-se en una altra cosa.²² Com a modes de producció, l’esclavitud i la servitud no introdueixen portals similars cap a formes potencialment racionals ni pulsions autosubversives cap a modalitats socials «superiors». A diferència del capital, ni l’esclavitud ni la servitud, com a modes de producció, es poden interpretar com a palanques reals però no realitzades de la seva pròpia obsolescència —ni tan sols potencialment (o, dialècticament): són modes de dominació fins al moll de l’os. El punt de Marx és que el capital és diferent d’aquests modes de producció precisament en aquest aspecte particular i històric. El capital concentra i centralitza (monopolitzar) la riquesa per tal de comandar el treball social. Però la força alliberada pel treball combinat és potencialment massa vasta i massa imperiosa perquè la forma jurídica de la propietat (el valor capitalista) la pugui contenir.

El resultat explotable del monopoli capitalista del desenvolupament social, una història de brutalitat sense pal·liatius, és la força del treball combinat, juntament amb la possibilitat d’autodeterminació del treball cooperatiu. Això equival igualment a transportar, a escala global, el potencial avantatjós de la interdependència, la fructificació d’una compartició i una construcció col·lectiva d’enginy ara ja necessàries —un intel·lecte general planetari— cap al projecte de minimitzar la càrrega de la reproducció social tant per la seva racionalització tecnològica com per la seva comunització —cosa que, al capdavall, és dir el mateix. Al llarg de [p. 342] El capital III, però concentrades a la part VII, hi ha una sèrie de projeccions especulatives on Marx assenyala dinàmiques capitalistes que fan una doble funció com a condicions existents però no realitzades per a l’emergència d’una societat organitzada al voltant de la lògica de l’associació, la participació generalitzada en la riquesa real, i una expansió teòrica —perquè històricament possible— infinita de les modalitats de reproducció social. Un cop deslligada de la necessitat d’arrapar una porció del propi treball sobrer objectivat (és a dir, del gruix de la humanitat) com a mitjà de supervivència, cada projecció esdevé una imatge fugaç de l’obsolescència de la forma de valor com a començament teòric de la història.